dijous, d’abril 08, 2010

Primer decidir després pensar

En la societat de consum on estem immersos sovint es confonen valor i cost. Fins i tot en plena crisi econòmica, on hauria de ser més evident la diferència entre el valor de les coses i quant costen és difícil trencar aquesta equivalència tramposa.
Un exemple meridià el tenim en la mesura propugnada per les autoritats educatives amb la introducció dels mini portàtils a les aules. Davant els dubtes inicials pels responsables dels centres educatius públics i concertats, el conseller va brandar una pastanaga en forma de promesa de subvencions amb un indissimulat "caixa o faixa" en què la "faixa" no era de general, sinó més aviat un cotilla de balenes i la "caixa", com la de Prim, era un taüt. En l'operació "1x1", en efecte, valor i cost de no són el mateix. Tot i que estarem d'acord en que les màquines que s'ofereixen són d'escàs valor, no crec que ningú hagi valorat amb prou cura quins costos pot tenir l'operació.


Cost dels equips: Qualsevol ens dirà que el preu dels equips és molt baix, potser és cert. Però quin és el seu valor? Realment no són una meravella d'ordinadors, són equips francament limitats que duraran, segons els càlculs de les autoritats educatives, 4 anys. Excepte per a equips d'alta gamma, la vida dels ordinadors portàtils rarament arriba aquesta xifra; ¿pretenen fer-nos creure que en mans de nens van a durar tant? Si tenim en compte la vida mitjana dels equips i que les subvencions són només per als primers equips, algú pot creure que sortiran més barats a les famílies que l'actual reutilització de llibres? Segur que no.


Costos en infraestructures internes: portar xarxa i alimentació elèctrica a les aules en una operació massiva no és a cost zero i les variables termini de lliurament i incidències per no-qualitat dispararan el preu final.


Costos en infraestructures externes: multiplicar per 4 o 5 el parc d'ordinadors d'un centre educatiu comporta el col lapse de les connexions ADSL existents, més encara si parlem de dotzenes de connexions simultànies a internet. Caldrà multiplicar les línies d'ADSL dels centres o proporcionar connexió de fibra òptica (disponible encara en comptats barris), tot i amb això el funcionament no queda garantit. Si el mateix dia, a la mateixa hora en diverses aules es demana els alumnes que consultin una determinada pàgina web és fàcil que el servidor sigui incapaç de gestionar tantes consultes simultànies i es bloquegi. Si el professorat es basa en referències publicades en comptes de la pròpia cerca el risc de saturació és multiplica.


Costos en salut: Els mini portàtils (coneguts també com "laptops") reuneixen tots els defectes que pot tenir un ordinador pel que fa a efectes de la salut. Si algú dubte de la meva paraula, que intenti aplicar el qüestionari inclòs a la GUIA que s'aplica a llocs de treball amb ordinadors. Com a gran panacea per als dèficits de l'educació es planteja l'ús massiu d'uns equips que, als adults, es recomana facin servir només de manera ocasional. L'excusa de motxilles més lleugeres s'ensorra quan canviem efectes sobre l'esquena per eventuals lesions en extremitat superior, columna vertebral (no per sobrecàrrega per si per males postures), i en la vista. Per cert, algú ha avaluat les radiacions en una aula amb més de 60 equips de radiofreqüència emetent? 31 ordinadors, antena WIFI, 31 mòbils (és difícil trobar algun alumne sense telèfon mòbil )...¿algú sap si aquesta exposició quotidiana pot tenir efectes sobre la salut? Ben segur que no, en la comunitat científica hi ha diversitat d'opinions però ningú sembla disposat a afirmar que són totalment innocus.


Costos industrials: evidentment la mesura afavoreix a les empreses de tecnologia electrònica (en general empreses transnacionals); crec no equivocar-me si afirmo que aquests són els únics agents de tot aquest tinglado que tenen garantit benefici. Però què passarà amb les impremtes d'aquí que deixaran de fer llibres? El descens d'activitat, segur, tindrà el seu cost en llocs de treball.


Costos pedagògics: Ni a la web de la conselleria ni en cap altre lloc he estat capaç de trobar una justificació pedagògica del projecte. El canvi de llibres i llibretes per ordinadors no té un altre objectiu que l'obvi, donar ordinadors. Ningú ha demostrat que pugui educar als nostres xavals millor, que es permeti un millor aprenentatge ... Pur papanatisme quan es defensa l'ús de mitjans audiovisual i interactius. Què hi ha més audiovisuals i interactiu que un professor explicant, dialogant amb els alumnes, responent a les seves preguntes, escrivint a la pissarra (de guix, per descomptat) i escrivint, aquests alumnes, les seves notes en paper. En una classe així s'activen simultàniament un mínim de sis àrees cerebrals, a la "formació" per ordinador, com a màxim dos. Però, el que és més greu, els responsables de la decisió (total i absolutament política) han descuidat formar els docents per preparar per al canvi. Quants dels nostres professors poden considerar usuaris avançats de les eines informàtiques? Quants han rebut formació específica sobre docència amb mitjans telemàtics? Correm el risc de deixar el mestre en inferioritat davant l'alumne al usar un canal que no coneix prou.

La decisió de repartir ordinadors entre els nostres alumnes d'ESO és un disbarat que pocs s'atreveixen a denunciar per no ser titllats de retrògrads. Malauradament només el temps repartirà raons a uns i a altres.